QUINS DIES. DEU N’HI DO.

La veritat és que no fem res de nou aquestes últimes setmanes, però us en faré cinc cèntims, de la mateixa manera que m’agradaria que tots qui llegiu el blog en deixéssiu constància, que sé que sou molts el que ens seguiu poc o molt, amb el nom en tinc prou, no tardareu més de cinc minuts. ANIMEU-VOS!!!

Nosaltres fem piscina, amb salvavides i manguitos, hem anat a la platja amb un gran amic i la seva dona i tres fills, ens reunim amb la seva família i més nens. Amb ells també hem anat al restaurant a sopar (sancocho i pollastre, que bo). Passegem per la zona colonial i carrer s, campus universitaris, la Casa de Espanya (no hi ha casal català), ikea, museus (Hombre dominicano i d’art, sense comentaris), visitem una fàbrica de quadres (quina merda).  Jugo a la terrassa amb el cotxe (quin gran obsequi), a l’habitació amb els coixins. Fins hi tot he viatjat en metro, semblant al que s’entreté el gran amic del papa (ja me’ls ensenyarà). Potser ens cal un canvi ja, enlloro una mica la platja.

Tinc nous amics en la mateixa situació que jo, un nen i una nena, hem jugat, anat a dinar a casa seva i al restaurant, a la piscina. El papa fa relacions amb un cònsol (s’interessa molt per la nostra situació); amb un professor universitari amb qui tenen amistats en comú; amb un dels amos de rom (?) Barceló. Jo el guanyo, tinc trenta aspirants a miss que es volen fotografiar amb mi, altes i maques (diu tothom bavejant més que jo).

Alguna trapelleria també faig, doncs obro el cubell (amb el peu) de la caca i trec els bolquers; aixeco la tapa del wàter per llançar-hi coses (també ho he aconseguit); obro la porta i vull sortir al passadís. L’altre dia em vaig despertar a un quart de set del matí i varem començar la xerinola, el papa s’adormia, però, per la nit em vaig dormir dret i amb el cap sobre el sofà. També empenyo el meu llitet, soc força fort; o me les enginyo per arribar al cable elèctric i estirar la làmpada.

També hi ha hagut noticies bones i dolentes. Hem tornat a la metgessa, i més punxades, i a l’oculista, que es veu que ja em coneixia de quan era petit. Aquí el papa es va enfadar, molt i molt (no amb mi), jo ja m’havia cagat, pixat, dormit, menjar, plorar, córrer, llançar aigua, etc, i ens varem saltar la cua d’espera de consulta (aconseguir un paper és dificilíssim per no dir impossible). Vaig tornar a unes oficines, no les recordo però es veu que ja hi havia estat. El meu últim col·lega ja és a casa, ens hem quedat sols, però ja falta menys per arribar. El papa parlava amb la mama i estava molt trist, jo no ho entenc, en tot cas ell ja us ho explicarà. Dimecres i dijous varem anar a la Catedral a resar.

Avui he conegut a un nen i una nena que fa uns anys van passar per la meva situació. Ja havien parlat amb el papa i l’hi van donar informació (la metgessa, ...), un amic del papa, de La Seu, els va posar en contacte. He rigut molt amb la nena i jugat amb tots.